LA BOCA DEL LLOP

El dia 24 d’agost erem a Cales Coves, a Menorca, a punt d’anar-nos-en cap a Maó a canviar de tripulació. Arribaven en Marc i la Carme i marxaven la Neus i l’Eva. El dia es va llevar gris, llàstima! El dia abans l’Aznar ens havia amargat l’existència en el nostre petit i tranquil fondeig de Cales Coves.

Estavem lligats a les pedres amb dos caps per popa i l’àncora petita per proa (una Bruce de 10 kg, 9 metres de cadena de 10 mm, i uns 15 o 20 metres de cap), en total uns 25-30 metres de fondeig (30 Kg de pes) en un fons de 5 metres de roca amb una mica de sorra i pedres. L’àncora no s’arribava a ensorrar però s’enganxava entre els pedrots. Aquest cop no haviem posat el plom de 6,5 kg al final del cap.

Tal com deia, el dia era gris i anava plovent de tant en tant (quatre gotes) però no hi havia aparell elèctric, malgrat això jo patia per si venia algun grop encara que semblava que no.Dos dies abans ja havíem tingut un dia així però amb molt aparell elèctric, i ja vaig estar patint, però no ho va ser res com tants altres cops d’aquest estiu estrany amb tant de mal temps.

Les hores passaven i el temps semblava estabilitzat en un dia gris i plujós amb núvols que no eren amenaçadors i sense gens d’aparell elèctric, res no feia pensar que hi pogués haver un grop.

Ja haviem guardat la barca, tret el toldo i ho teniem tot estibat per poder marxar. La tripulació estava molt relaxada però jo no, estava angoixat, suposo que per la merda de dia que feia. La tripulació havia organitzat una sessió de massatges i al final m’havia tocat el torn a mi (aquest masatge m’aniria bé per relaxar-me).

A l’acabar el meu masatge, de cop i volta va entrar el grop, violent, rabiós! Vaig sortir a fora, a la banyera, el vent entrava de cara cap a dins de la cala, però la meva atenció se centrava en la distància que hi havia entre el vaixell i les roques, la que abans era de 10-12 metres s’havia reduit a 3-4 metres! Amb l’experiència d’haver-ho viscut una altra vegada, el 1995, a la cala Algallarens (aquell cop vaig acabar a les roques), vaig fer un ràpid repàs i acte seguit vaig engegar el motor, pretenia escalfar-lo però no hi havia temps, l’Albert que ja era a proa amb les àncores, no parava de cridar que poses la marxa endavant, el motor es va calar un cop, però el segon es va engegar ja amb la marxa endavant i gas a fons. En aquests instants, dels tres vaixells que estàvem lligats de la mateixa manera a dins de la cala, el que ho tenia més malament era un 43 peus francès que s’havia acostat molt a les roques, i segurament hi va picar amb el timó. El francès, però, ho va solucionar ràpidament lligant-se a un vaixell anglès que tenia molts metres de cadena i amb els motors endavant van aguantar bé. A la cala també hi havia dues llanxes de gent del país, amarrades per popa a les roques i per proa a uns morts del fons i entre elles, també hi havia un veleret de 28 peus que només estava fondejat i que va garrejar, però al final van poder treure l’àncora i al tercer intent van poder sortir de la cala a motor. Nosaltres anàvem aguantant, amb el motor pràcticament a tot gas. l’àncora només treballava per aguantar la proa al vent i no es movia, però el vent no ens venia de proa exactament, ens tocava amb força al costat de babord i es veia que tant el cap de l’àncora com els caps de terra treballaven amb molt d’angle, respecte del vaixell. L’Albert preguntava si havia de caçar més l’àncora, jo li deia que no, que ja estàvem bé mentre aguantéssim. Volia fer treballar poc l’àncora i de fet els que treballaven eren els caps lligats a les pedres per l’efecte de la marxa del motor. Però l’Albert volia fer alguna cosa perquè passés el malson. Aquest va ser el moment més “plàcid” del grop però jo sabia que era un compàs d’espera i que en qualsevol moment podiem tenir seriosos problèmes si l’àncora no aguantava.

Llavors vaig tenir temps de mirar l’entrada de la cala, estreta i amb parets altes, tot absolutament gris, i una gran quantitat d’aigua caient. La separació entre el cel i el mar no era a l’horitzó, era just a l’entrada de la cala, amb una capa blanca de borreguets que se’ns tirava a sobre amb l’aigua de pluja pràcticament en horitzontal, tot xiulant, com una gran boca, la del llop, cridant, udolant, uuuuuuu!!!!, i amb la sensació de què tot, el cel i el mar venia cap allà.

En aquells moments vaig poder mirar algun cop l’anemòmetre i em va semblar que marcava menys vent del que aparentava per la por que feia, el màxim que vaig veure va ser entre 30 i 40 nusos. Assegut a terra de la banyera amb el control del gas del motor en una mà i la canya del timó a l’altre, intentava estar arrecerat darrera la cabina , més pel vent que de la pluja, ja que pensava que no convenia oposar més resistència al vent perquè en definitiva si em quedava dret feia de vela, faria treballar més l’ancorai incrementavem el perill de garrejar. Li cridava a l’Albert perquè s’ajupís o s’estirés a la proa i així tampoc oferís resistència al vent. Tot d’una un dels caps que teniem lligats a les pedres, el d’estribord, es va trencar. Havia estat sotmès a molta tensió, ja que el motor feia força endavant per allunyar el vaixell de les roques però el vent l’empenyia de costat i el cap treballava pràcticament perpendicular a l’eix del vaixell. Per causa d’aquest fet el vaixell va anar-se’n molt a babord i l’àncora va començar a treballar molt més i es va posar a garrejar o es va desenganxar. Vaig haver de canviar el plantejament: el motor ja no servia per fer treballar poc l’àncora i l’àncora ja no servia per aguantar la proa al vent. El perill imminent era de creuar-nos molt al vent i anar de pet a les roques. Haviem de passar a l’acció i improvisar! Vaig deslligar el cap que quedava unint-nos a les roques i que en aquell moment representava més una trampa que un ajut. Aleshores el vaixell va sortir disparat cap al fons de la caleta. Ens precipitàvem contra la paret de roques de l’altra banda (babord) o bé contra les llanxes que hi havia! Ens hi vam acostar fins a dos metres...

En aquest moment vaig posar gas a fons i el vaixell va començar a reaccionar i a sortir del fons de la cala. Sabia, però, que no podria sortir de Cales Coves perquè el motor no tenia prou força per adreçar el vaixell si s’atravessava al vent i també perquè teniem l’àncora posada fora de lloc i segur que no la podriem treure i tampoc teniem temps de desfer el cap i tirar-lo tot a l’aigua i menys temps tenia per explicar-li a l’Albert com ho havia de fer... Li vaig dir que preparés la segona àncora.

Quan ja ens haviem separat uns 45 o 50 metres de les roques on haviem estat lligats, el vaixell es va començar a atravessar al vent i es va aturar. Aquest era el punt màxim on podiem arribar i li vaig dir a l’Albert que tirés la segona ancora (una Bruce de 15 kg amb 20 metres de cadena de 10mm i cap, 62,5 kg en total). Va tirar l’àncora quan el vaixell ja estava començant a recular tot i tenir el gas a fons amb marxa endavant. No sé com ho va fer però va aconseguir de tirar l’àncora i els 20 metres de cadena amb una velocitat fulminant, només deviem perdre un 5-10 metres. L’àncora va caure bé i es va agafar. No li vaig deixar tirar gaire cap ja que les roques ja es veien molt a prop, més o menys a uns 5 metres i ... “compàs d’espera”, aguantarà l’ancora? Tot i que s’havia agafat bé no estàvem fora de perill, podiem garrejar i no teniem marge, a més el vaixell anava de banda a banda bornejant a molta velocitat. Jo amb el motor ajudava perquè l’àncora no treballés tant i també per limitar-li el borneig ja que la cala és molt estreta i no la teniem per nosaltres sols, a més hi havia una roca submergida en el nostre espai de borneig amb la què podiem tocar amb la orça. Sabia que si era un grop no podia durar més de mitja hora i aquesta era la meva esperança. Pensava que si era així encara en podriem sortir ben parats.

Llavors ja estava absolutament xop (ho estava gairebé des del principi) i tenia molt de fred. Vaig poder-me posar una samarreta seca, que em va durar dos segons abans d’estar xopa, però em tapava una mica el vent. Uns moments abans haviem vist com aconseguia marxar el veleret de 28 peus. Se’n va anar i es va perdre en la cortina de pluja molt poc després de sortir de la cala, es va anar tornant blanc o gris i va desapareixer. L’àncora del nostre vaixell no va cedir i ja només ens dedicàvem a controlar el moviment. L’Albert va tornar a la banyera perquè ja no hi feia res a la proa, aleshores vaig ser més conscient del fred que feia ja que havia de compartir l’abric de la petita cabina. Així vam estar una estona més, tot a punt per repetir l’operació o intentar marxar a la mínima que poguéssim, fins que finalment va parar la ventada i ens vam quedar només amb uns quatre nusos de vent de l’oest i un mar amb onades curtes de cinquanta centimetres del sud i encara força pluja però molt menys que durant el grop. En aquest moment la Neus i l’Eva ens van eixugar, jo em vaig canviar, mono de forro polar i vestit d’aigua, la Neus i l’Eva també abrigades van sortir a fora. Amb aquests 15 o 30 minuts la superfície de l’aigua de mar havia baixat 2 graus de temperatura i l’exterior molt més. Tranquilament però sense adormir-se l’Albert es va tirar a l’aigua a recollir l’amarra que haviem abandonat, va desenrrocar la primera àncora i va comprovar que el vaixell no tingués cap cop a la orça o als timons. Quan jo recollia el cap mullat d’aigua de mar (a 28 º C) se sentia molt calent en comparació amb el fred de l’exterior. Entre la Neus i jo vam recollir la primera àncora i quan l’Albert va estar sec i abrigat vam recollir entre tots els 70 kg de fondeig de la segona àncora i vam marxar de la cala amb el mal gust d’haver vist la boca del llop però amb la satisfacció d’haver-ne sortit ben parats, sense cap rascada.

P.D. La taquicardia em va durar unes hores més.

NOTA. L’Eva (que no va sortir a fora durant el grop i que tot ho va veure pel forat de la porta i per les finestres) em va comfessar que el que més li va espantar va ser veure la meva cara de por.

                                         PERE FORÈS, vaixell SOLSTICI SOLSTICI, Agost de 2002