QUÈ ÉS EL I COM ES VA GESTAR
El Solstici Solstici és el segon Solstici. El Solstici és el primer vaixell que vaig construir, fruit d'un curs de disseny naval a l'escola EINA, al que vaig tenir el privilegi d'assistir. El vaig construir en un pati que em van deixar i vaig trigar 4 anys. És un vaixell de 8 metres d'eslora, amb un disseny modern, construït amb fibra de vidre i resina de polièster i contraplacat enganxat amb massilla d'epoxi.
Aquest vaixell va significar el meu debut en el disseny i la construcció naval. Un cop acabat, de seguida vaig començar a treballar en el sector nàutic, primer fent maquetes de velers de luxe, després canviant i modificant orses al "Banca Catalana", draçanes North Wind, Bricomar, Tack Veles, vaixell Codorniu, l'últim Mini Transat de l'Albert Bargués, i molta feina per lliure.
El 1997, amb un bagatge de nou anys construïnt vaixells, cinc dels quals professionalment, inicio la construcció d'un nou vaixell, amb el desig de superar el meu mestre (l'Enrric Bosch). Un vaixell que havia d'ésser una inversió de futur ja que pretenia que fós la meva targeta de presentació, tant en disseny com en construcció, i així ha sigut.
Al plantejar-me la construcció d'aquest segon vaixell vaig reflexionar i vaig planificar tot el que vaig poder. Primer vaig fer la llista de les necessitats que tenia per al nou vaixell. Aquesta és més aviat una declaració de bones intencions, i has de començar a negociar amb tu mateix “si vull això, he de sacrificar allò”. Quan ja saps més o menys per on va comences a fer esboços i després a dibuixar amb Auto Cad. Al dibuix per ordinador hi vaig dedicar unes 300 hores, i vaig dissenyar 3 vaixells diferents en 3D, dos dels quals estaven dibuixats fins a l’últim detall dels interiors (totes les peces d’un calaix) i desglossades totes les peces sobre contraplacats mirant d’aprofitar al màxim l’espai, amb la intenció de fer tallar la fusta amb control numèric amb una màquina de xorro d’aigua a pressió, una tecnologia que ara ja es troba a l’abast però el 1997 encara no.
Quan ja estava decidit i a punt per l'inici de la construcció del meu vaixell OPEN 950, tot amb contraplacat, es va produir un important gir, el Marc Salas havia descobert on eren i com es podia accedir a la utilització dels motlles del mític vaixell EUREKA del que tant n'havia sentit a parlar entre els amants dels vaixells OPEN. I vaig replantejar el projecte. Com que les mesures eren molt semblants, només fent alguns canvis, pujant-li el francobord i allargant-lo una mica per popa , podia posar els interiors del meu projecte dins del nou casc.
Això implicava uns canvis de materials, procés de construcció i un notable increment del cost que evidentment vaig assumir entusiasmat. Em construiria un vaixell íntegrament de resina d'epoxi, i amb un disseny que havia assolit planejades sostingudes de 18 nusos i puntes de 22 nusos.
L'agost de 1997 vaig començar, d'esprés d'un mes de juliol intensiu de compres: el teixit amb un 40% de Kevlar el vaig aconseguir de saldo a preu de Mat, entre 4 i 5 vegades més econòmic que el seu preu de venda al públic, l'escuma de PVC al 50% del seu preu, i la resina West System a un preu molt especial.
Amb moltes ganes vam començar, i durant la construcció del casc vaig poder gaudir de la indispensable col·laboració de molts amics i familiars; en els primers dos mesos ja havíem construït el casc, el més gros però el més ràpid de fer.
A partir d'aquí començava la feina solitària i feixuga: fer tota l'estructura, interiors, acabats, detalls, etc., i vaig desaparèixer de la vida pública. Durant tres anys em vaig dedicar exclusivament a treballar per guanyar diners i paralel·lament treballar en la construcció del nou Solstici.
Que ja sabíem que es diria SOLSTICI SOLSTICI, sí, ja que per fer la paperassa de permisos de construcció li has de posar prèviament un nom. Vam donar-li moltes voltes, i al final vam escollir democràticament entre els noms finalistes. Entre aquests hi havia PROTÓ, EL GRAN CALAMAR, EQUINOCCI, CLEPTÒMAN, TINTOPERE i l'ESCORBUT que era el meu preferit.
Fins al tercer any el ritme de treball va ser trepidant, vaig fer 3600 hores de feina i el vaig posar a l'aigua. El quart any ja vaig afluixar el ritme, i l'agost d'aquest quart vaig començar a navegar (una mica precari). Al cinquè any el vaixell estava molt equipat i com que m'avorria vaig començar a millorar-lo i li vaig canviar el bulb. Al sisè, vaig canviar-li els timons per uns íntegrament de carboni que pesaven 2,5 vegades menys i li vaig fer una jupet (prolongació de la popa amb plataforma de bany).
A partir d'aquest any 6 de l'inici, l'agost de 2003, he fet l'últim intensiu, l'últim gran esforç econòmic i de feina, i he deixat el vaixell a punt per navegar per tot el món.
I ha arribat el moment de justificar aquestes 6000 hores de feina i una gran quantitat de diners que no m'atreveixo a dir, i per això marxem al Carib.